Exploració i comprensió de les diferents dimensions de la senyalística.

Museu del Cinema a Girona 

1. Descripció de l’espai i característiques

• Personalitat de l’espai

 L’edifici que data de l’any 1869 antigament era utilitzat com a seu social de la Casa de les Aigües i servia com a magatzem, oficines, taller i seu social de les diferents companyies que gestionaven el servei d’aigües de la ciutat de Girona. Durant la Guerra Civil (1936-1939) aquestes societats van ser col·lectivitzades, la gestió del servei municipalitzada i l’Ajuntament de Girona va esdevenir el propietari de l’edifici l’any 1949. A partir del 1975 la gestió del servei d’aigües va ser concedit a una empresa privada situada a Montfullà, l’edifici va caure en desús i va estar a punt de ser qualificat com a runa tècnica l’any 1985. Una mobilització de ciutadana va impulsar la rehabilitació estructural i estètica l’any 1986 on es va conservar la Torre i el patrimoni arquitectònic i visual del barri del Mercadal. 

L’any 1993 l’Ajuntament va iniciar els tràmits per l’adquisició dels fons cinematogràfic i es va acabar d’ajustar l’espai. L’abril de l’any 1998 s’inaugura el Museu del Cinema que exposa permanentment la col·lecció Tomás Malloll i s’amplia amb altres col·leccions o objectes que s’adquireixen amb l’objectiu de fomentar el coneixement de l’art del cinema. El museu compta amb diversos premis de reconeixement per la recuperació de patrimoni cinematogràfic i l’edifici forma part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya pel seu interès històric i arquitectònic. 

• Característiques de l’espai

Es tracta d’un edifici de 3 plantes situat al carrer de Sèquia, 1  en ple centre del barri del Mercadal de Girona accessible des de diversos carrers i places conegudes com la Plaça de l’1 d’Octubre i la de Santa Susana. En total la superfície és de 2500 metres quadrats i sense barreres arquitectòniques que dificultin la seva visibilitat i ubicació. És fàcilment visible per les seves dimensions i façana decorada amb cartells i trets característics de l’art del cinema. Trobem un accés d’entrada central il·luminat amb finestres i vitrines d’exposició que deixen veure l’espai interior. 

 

Un cop dins es percep com un espai ple de contrastos. A la planta 0 es troba el taulell de recepció, la botiga, els lavabos i l’exposició temporal centrada en el centenari de Tomás Maioll (1923-2023). En aquesta planta s’observa la combinació de les formes circulars de la porta d’entrada i de les columnes amb les línies rectes del mobiliari, com el mostrador i les vitrines d’exposició. En general el color i els materials també és un aspecte que genera contrast, doncs predomina la gamma de colors grogs/ataronjats combinada amb negres o grisos i la utilització de materials com la fusta, el metall i el vidre. La mobilitat dins de l’edifici es pot fer a través de l’ascensor, de rampes o de les escales.  Cadascuna de les plantes està dividida per envans per facilitar l’agrupació dels objectes o donar a entendre una cronologia. Els passadissos son suficientment amplis com per permetre l’accés amb una cadira de rodes o una parada de l’usuari a observar  sense interferir en la mobilitat de la resta de visitants.  

El fons cinematogràfic i objectes d’exposició estan repartits entre la planta 1,2 i 3. La tercera planta es centra en la imatge estàtica i les maneres de reproducció: el teatre d’ombres, la llanterna màgica i la fotografia. A la segona planta es representa la imatge en moviment amb el primers aparells que permetien la projecció d’imatges i la primera planta està dedicada a les primeres projeccions de fotogrames, els aparells que ho van fer possible i el cinema amateur.

•  Mobiliari 

Gran part del recorregut compta amb l’exposició objectes dins de vitrines, aquestes poden ser de mides diferents i estar al perímetre de la sala o bé situades al centre. Els objectes s’exposen en prestatges a diferents alçades o bé clavats a la paret. En els casos d’artefactes que poden ser manipulats o experimentats per l’usuari, es permet l’accés directe. En canvi aquells que es limita l’accés però per volum no podem ubicar-se dins d’una vitrina s’impedeix el pas amb una corda. En alguns espais es projecta material audiovisuals i compten amb cadires o bancs pel seu ús.

Les parets perimetrals i ens envans que divideixen la planta per zones també s’utilitzen per exposar panells informatius i material gràfic més lleuger com fotografies o cartells. D’altra banda altres objectes que he trobat durant la meva visita son els extintors d’incendis ubicats ales zones pertinents, uns cubells a l’entrada per deixar el paraigües i el sistema d’il·luminació durant tot el recorregut. 

2. Descripció del sistema de senyalística

• Sistema passiu 

Tot i no disposar d’un sistema de fletxes que dirigeixi l’orientació trobem diversos elements passius que ens indiquen el camí. Per començar l’amplitud de la porta i el film de pel·lícula a la façana  indiquen on és l’accés a l’edifici, el mostrador ens indica el punt d’informació i per acabar les vitrines llocs on dirigir-nos per observar. En aquest sentit tot el recorregut es percep molt intuïtiu, sense indicacions de direcció o ruta a seguir deixant a l’usuari la llibertat de deambular per l’espai. 

• Sistema actiu

Els sistema actiu s’articula a partir d’un conjunt de senyals que tenen una funció específica. “These proactive elements are often needed to supplement and clarify the as-sis, or passive eviroment.”​(Chris Calori & David Vanden-Eynden, 2015, p. 106)​ 

Segons les categories definides per Calori i Vanden-Eynden, trobem senyals orientatius que situen a l’usuari en l’entorn, direccionals que dirigeixen la circulació de l’usuari, informatius amb informació especifica i reguladors del comportament de l’usuari o que indiquen zones de perill i prohibició. 

 A vegades els trobem combinats o aïllats i el sistema es composa d’una gran varietat de tipologies i mides. Els de gran format ocupen la superfície d’una paret o passadís, orienten a l’usuari de quina part de l’exposició es troba a part d’oferir informació d’interès amb contingut textual i gràfic. 

 Altres de format entremig es situen en la part superior i/o inferior de les vitrines per donar més informació documental. El format petit es troba normalment al costat de cada objecte ja sigui dins d’una vitrina o fora amb contingut textual de caràcter informatiu. En alguns casos l’ús de pictogrames és comú per representar un concepte o dirigir la direcció que ha prendre de l’usuari i ho pugi entendre amb més rapidesa. La descripció textual es troba majoritàriament en 3 o 4 idiomes, català, castellà, anglès i francès en funció de la mida i el format. 

 

 

 

 

 

3. Reflexió personal

És la primera vegada que visito aquest espai i a la planta 0 he identificat fàcilment la botiga, l`exposició Centenari Tomás Maioll (1923-2023) i el taulell de recepció per comprar l’entrada.

El meu dubte ha estat on m’havia de dirigir per veure el fons cinematogràfic però s’ha resolt quan el personal del museu m’ha informat que m’havia de dirigir al mirall i i que el recorregut de l’exposició comença a la planta 3 i acaba a la planta 1. He trobat estrany que no estès senyalitzat l’accés i que un dels miralls fos una porta que s’obria a distància. M’ha resultat pràctic un QR disponible per accedir a l’àudio guia des del meu telèfon. Després d’una primera sala on es projecta contingut audiovisual s’obre de forma automàtica també, una segona porta que condueix a les escales i a dos ascensors.

Les plantes son més aviat foques amb sostres i la majoria de parets en negre, destaquen els senyals orientatius i informatius amb colors clars i punts de llum. Els objectes interactius son fàcils d’identificar per senyals informatius que expliquen com utilitzar-los o fletxes que dirigeixen a l’usuari a una zona concreta.

Als replans entre planta i planta he trobat senyals orientatius, direccionals i reguladors. Potser és un bon lloc pels d’extintors,  però  també m’hagués estat útil trobar el mapa dins del recorregut, per tal d’identificar on era dins de cada planta i no quan ja era fora. M’ha sobtat la inconsistència amb els idiomes el contingut textual entre els senyals orientatius exteriors i els informatius de dins les vitrines, així com la quantitat de senyals que coexisteixen en funció del que es vol comunicar, com per exemple al taulell d’informació. A part de la primera dificultat de trobar l’accés, alguna senyal informativa no m’ha resultat del tot llegible tenint en compte les condicions lumíniques, el contrast i la mida de la tipografia. En general l’ús que he fet de la senyalística ha estat per orientar-me doncs l’odre dels continguts de l’àudio guia estava indicat a l’exposició. La mobilitat  m’ha resultat força intuïtiva i plàcida, doncs arribar al final del recorregut de cada planta mentre observes els objectes no té perdua.  

Usuaris

Durant la meva visita he coincidit amb grups familiars i grups de dues persones. Al ser un espai ampli amb grans passadissos i dividit en 3 plantes l’usuari es mou sense condicionants. Generalment han parat atenció als objectes interactius o audiovisuals sense fer massa focus a la senyalística informativa dels objectes dins de les vitrines, en canvi interpreten correctament el mobiliari i en fan ús quan troben cadires o bancs davant d’una pantalla. En aquest sentit crec que tota la informació documental de petit format sobre els artefactes sigui més imprescindible per un tipus d’usuari expert en l’art del cinema i més necessitat detall, mentre que per la resta de públic no sigui prioritari. En qualsevol cas, no he observat que fessin ús de l’àudio guia però si que feien lectura dels senyals orientatius de gran format ubicats en tot el recorregut.

4. Bibiografia

​​Chris Calori, & David Vanden-Eynden. (2015). Signage and Wayfinding Design. https://onlinelibrary.wiley.com/doi/ 

​Pedres de Girona. (n.d.). Imatge 1 Torre de les Aigües. La Torre de Les Aigües El 1986. Retrieved March 9, 2024, from https://www.pedresdegirona.com/separata_torre_aigues.htm